El transport públic aprofita molt millor les infraestructures del transport que el vehicle privat i afavoreix la concentració urbana; però el cotxe esgota ràpidament les noves carreteres i el territori urbanitzable del seu voltant.

Sabies que el primer ferrocarril de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, es va inaugurar fa 170 anys, al 1848? Des de 1899, quan s’hi va fer via doble, no s’ha hagut d’ampliar. Més enllà de modernitzacions i increments de capacitat dels trens, la línia ocupa els mateixos terrenys que a finals del segle XIX. Aquest fet dona idea de la gran durabilitat de les infraestructures del transport públic, especialment les ferroviàries.

Segurament hauràs estat testimoni de com s’han quedat petites infraestructures viàries amb només 20 o 30 anys de vida, sobre les quals s’ha hagut d’ampliar carrils de circulació o han entrat en congestió crònica durant les hores punta. El motiu novament està relacionat amb la capacitat. El cotxe actua com un gas, ocupa tot l’espai disponible, mentre que el transport públic queda canalitzat com un líquid, podem incrementar la seva capacitat allargant els vehicles però conservant les infraestructures bàsiques.

Per tal d’evitar dessagnar les finances públiques i esgotar les possibilitats del territori, ens convé reforçar els corredors principals de transport públic en comptes d’ampliar indefinidament la xarxa viària i mantenir la congestió successivament.